Des del neolític l'home consumeix farina de blat. L'estri que li va permetre obtenir aquesta farina és el molí de mà o molí de vaivé.

El molí de vaivé va evolucionar al molí rotatori, que, a partir de dues pedres planes, obtenia farina en fer-se girar la superior sobre la inferior.

El molí rotatori manual anirà evolucionant pel que fa a dimensions, estructura i mecanismes d'accionament. Segons la font d'energia utilitzada, els anomenarem molins de sang, molins de vent, molins hidràulics o molins de foc.

La fàbrica ha tingut al llarg del temps diferents raons socials: La Confianza, La Mercedes, Compañía Harinera de Castellón de Ampúrias, S.A . Aquesta placa ens recorda que el juliol de 1920 es va crear la societat formada pel Sr. Enrique Chantier Batlle, de Pont de Molins, i el Sr. Mario Godó Riera, de Castelló d’Empúries. Aquest darrer era nét de Francisco Godó i Ballesta, comerciant de Cadaqués que va adquirir el molí i el va transformar en una fàbrica de farina.

Tot i que ens poden semblar iguals, tenen diferents funcions: entre el seus cilindres s’hi mòlt el blat, es desagrega la despulla o compressiona les sèmoles.

Els molins presenten quatre cilindres que permeten fer dues passades de mòlta independents. El producte entra per la part superior, i un joc de dos rodets paral·lels fa que caigui de forma regular entre els dos cilindres de mòlta. Aquests cilindres giren en sentit contrari i a una velocitat diferent, de manera que el cilindre més lent reté el producte mentre que el més ràpid el mol.

El producte resultant es recull des de la part inferior, i a través del elevadors de catúfols s’envia als plansichters que en classificaran els resultats obtinguts.

La turbina aprofita i transforma l’energia cinètica de l’aigua en energia mecànica, la qual es transmet a través d’un sistema d’embarrats, corretges i politges. El grau d’eficiència de les turbines és molt superior al de les antigues rodes hidràuliques.

Les Francis són turbines de reacció, molt emprades per a cabals i salts mitjans.

El blat és un dels cereals més importants de l'economia agrícola mundial. Les dues grans tipologies són el blat dur, principalment emprat per produir pasta alimentària; i el blat tou, la majoria de varietats del qual són aptes per produir farina panificable.

El blat està composat de:

• Proteïnes: 12-13%
• Sucre: 2-3%
• Midó: 61-72%
• Lípids: 1,8-2,5%
• Minerals: 1,8-2,2%
• Vitamines: 0,37%
• Fibra: 2-3,5%

Abans els sacs on s’ensacava la farina eren de cotó i es reutilitzaven. Quan s’esquinçaven calia cosir-los. Aquesta màquina de cosir era la que es feia servir per sargir els sacs. És la única tasca de la fàbrica en la que participaven les dones, que venien a cosir sacs a la Farinera a hores.

En una fàbrica de farina el procés de producció segueix una circulació en sentit vertical, d'un pis a l'altre. El producte s'eleva amb elevadors de catúfols i descendeix a través de tubs de fusta inclinats, en un pujar i baixar continu. La construcció d‘aquest sistema de tubs suposava un càlcul acurat de la inclinació de cadascun dels tubs.

L’elevador de catúfols consisteix en dues caixes verticals que s’uneixen a la part superior i inferior per una politja, a través de les quals passa una corretja proveïda dels catúfols que permeten elevar el blat i la resta de productes.

Després d’eliminar el germen del blat a la despuntadora, el blat s’envia a la sínia, que el mulla, de manera que arriba al dipòsit de condicionament amb una humitat màxima del 15%, ja que si s'emmagatzemés amb un excés d’humitat podria arribar a fermentar i, consegüentment, no serviria per a fer farina.

No es pot fer farina equilibrada d'una única varietat de blat. La barreja de diferents varietats en proporcions determinades ens permetrà obtenir el tipus de farina que ens interessa fabricar, apta per fer un producte o un altre, com pa, pastisseria, pizzes, etc. Per fer una bona barreja hem de conèixer les característiques de les diferents varietats de blat que ens arriben a la Farinera. Per això ens caldrà obtenir analítiques dels blats, que són diferents segons la informació que ens interessa obtenir. A la Farinera en podem fer una de ben senzilla, l'índex de Pelshenke, que permet fer-nos una idea de la qualitat del blat.

Realitzen una acció de tamisatge que imita el garbellat a mà. Cada una de les caixes del plansichter està dividida en quatre carrers equipats amb tamisos de diferent material i mida que separen el producte classificat i l’envien a la màquina que correspongui.

L’any 1880 l’alemany Haggemacher va patentar la màquina per a garbellar denominada plansichter amb la qual s’aconsegueix emular el garbellat manual, que suposa una important millora en la classificació de farines.

L’aire té un paper molt important en el sistema austrohongarès.

L’aire és creat per quatre aspiradors. A la secció de mòlta serveix per a la refrigeració dels molins i perquè el sasor pugui dur a terme la separació de les sèmoles. L’aire aspirat porta partícules de farina en suspensió que són recollides al recol·lector de mànegues i enviades de nou als plansichters. D’aquesta manera s’aconsegueix que la pèrdua de producte sigui mínima.

Des de la resclosa de Vilanova de la Muga fins a la Farinera, el Rec del Molí recorre uns 5 km. Al llarg d’aquest recorregut el rec voreja horts, camps i closes en una paisatge canviant i sorprenent que esdevé excepcional quan el rec voreja Castelló d’Empúries i usa l’antic fossar de la muralla medieval per conduir l’aigua fins la bassa de la Farinera.

L’aigua del rec del Molí és emprada per a regar els camps i els horts que el voregen. Això es fa a través de les boixes, petites construccions dotades de comportes.

En arribar a la Farinera, el salt d’aigua existent permet que la turbina generi l’energia mecànica suficient per fer funcionar tota la fàbrica.

En sortir de la Farinera, l’aigua és bombejada i conduïda a una planta potabilitzadora que la fa apte per al consum humà.

En altres temps, les aigües del rec del Molí també nodrien un abeurador, l’escorxador municipal, i el rentador públic.

Finalment, les aigües del rec són conduïdes als estanys de Vilaüt, inclosos en la Reserva Integral I del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

Forma part de la secció de neteja del primer pis. Consisteix en una taula lleugerament inclinada, que té un moviment de vaivé. La taula presenta una sèrie de carrers, amb obstacles triangulars per on el producte és distribuït uniformement. Gràcies a la combinació del moviment, la inclinació i la distribució dels obstacles, el blat, que pesa menys, surt per una cantó, mentre que les pedres, més pesades, són recollides per l’altre.

El territori comprès entre les desembocadures dels rius Muga i Fluvià es caracteritza per ser una zona de transició entre les terres de cultiu i el mar. Una zona on les sutzures, els aigualleixos i les closes han alternat amb petites llacunes salobres, anomenades llaunes.  

Des del segle XI les extenses terres ermes d’aquest indret es van anar transformant degut al drenatge de les aigües. Aquest procés es va intensificar al s. XVII, serà el punt de partida d’una intensa antropització de caràcter agrari que només es veurà alterada per l’arribada del turisme als anys seixanta del s. XX.

Al guanyar-se terreny a l’aigua, les persones que l’explotaven s’acostaren als terrenys i s’edificaren els cortals, que han esdevingut un distintiu d'aquesta zona litoral empordanesa. Els cortals es podrien identificar com un tipus d’explotació agroramadera amb unes característiques constructives molt particulars, que juntament amb les closes configuren un paisatge propi i diferenciat.

Les closes –prats encerclats envoltats de recs d’escorriment on s'hi guardava el bestiar de pastura-  han esdevingut un element identificador del nostre territori humit. Com que ocupen el llit dels antics estanys, s’inunden en èpoques de pluja.