El Museu d’Art de Girona es troba en el marc incomparable de l’antic Palau Episcopal, les primeres referències del qual es remunten al segle X. A través de les seves estances ens ofereix un viatge al llarg de la història de l’arquitectura.

L’interior del palau acull la col·lecció d’art més important del Bisbat i de la província de Girona, amb peces datades des de l’època romànica fins a les albors del segle XX. Entre les obres més notables destaquen l’ara d’altar de Sant Pere de Rodes (segle X), el retaule de Sant Pere de Púbol (segle XV), taules del retaule de Sant Feliu de Girona (segle XVI), el retaule de Segueró (segle XVI) i l’escultura Contra l’invasor (segle XIX). L’edifici conserva encara diversos espais que responen a la seva funció original, com ara la presó episcopal o el majestuós jardí.

Complementen les instal·lacions del Museu d’Art dos espais ubicats a la zona del mercadal, dins l’edifici de l’antic hospital de Santa Caterina: l’antiga farmàcia hospitalària i la capella (avui Auditori Josep Irla de la Generalitat de Catalunya), on s’exposa el quadre El gran dia de Girona (dipòsit MNAC), el més gran de la pintura catalana (496 x 1082 cm).

El recorregut s’inicia amb un fragment de làpida paleocristiana del segle IV, trobada a Empúries, mostra austera de l’art dels primers segles del cristianisme. Donen la benvinguda al visitant el remarcable conjunt litúrgic de Sant Pere de Roda, els cristos en majestat de Sant Miquel de Cruïlles i de Sant Joan les Fonts i un fragment de pintures al fresc del Mestre d’Osormort. En el transcurs de les sales també es dóna lloc a l’expressió decorativa i arquitectònica amb una destacable col·lecció de capitells de procedència diversa i iconografia variada. Destaca el fons de talles de fusta policromada amb representacions marianes i de sants, com també la Biga de Cruïlles, exemple quasi únic d’un baldaquí del segle xii, que ha conservat en la totalitat la seva policromia. El recorregut per l’època romànica conclou amb les pintures al fresc de l’absis de Sant Esteve de Pedrinyà. El visitant hi trobarà un dels símbols de la Girona actual: la vertadera Lleona del segle XII.

El Crist en Majestat de Sant Miquel de Cruïlles és una representació del crist crucificat molt característica de l’art romànic català. És un crist viu, triomfant.  La creu on està clavada la imatge, de fusta pintada amb motius ornamentals, és anterior, probablement del segle XI. Va ser reaprofitada, i en part escapçada, per incorporar la nova escultura, al segle XII. Per això, sota els peus del Crist queda amagada la inscripció pintada  "Sóc Déu i em venen / Sóc rei i en aquesta creu em pengen". Al dors de la creu, als extrems, encara hi son visibles els símbols dels quatre evangelistes i al centre la representació simbòlica de l’Anyell de Déu (Agnus Dei) que evoca la figura de Crist com a ofrena en sacrifici per redimir els pecats de la humanitat.

Petit fragment d’escultura en mabre que formava part del programa escultòric de la portalada del monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, desamortitzat el 1835 i espoliat al llarg del segle XIX i part del XX.

Representa el cap d’un home barbat amb grans ulls ametllats, en els quals hi és ben visible la marca del trepant. Aquests tret estilístics és el que ha definit l’estil de l’anomenat Mestre de Cabestany, un escultor o taller que va treballar bàsicament entre el sud del Llenguadoc-Rosselló i les comarques de Girona durant la segona meitat del segle XII. Totes les seves obres son atribuïdes i rep el nom d’una de les més representatives del seu estil: el timpà de l’església de Cabestany (Rosselló).

L’ara o altar portàtil de Sant Pere de Rodes, datada dels segle X, és un objecte excepcional, dels pocs conservats d’aquesta tipologia a Europa. Les seves dimensions permetien utilitzar-la durant els desplaçaments i celebrar missa en qualsevol indret del recorregut. Està formada per planxes d’argent sobre una ànima de fusta. En l’anvers es visible una cavitat on hi ha una pedra de pissarra - l’ara pròpiament dita – consagrada per fer la funció d’altar, envoltada de figures cristològiques i angelicals i una inscripció exhortant la pietat i l’oració. En el revers, en el centre hi ha la figura de sant Joan Evangelista amb un llibre a la mà i la inscripció identificativa; i en els laterals, juntament amb diverses decoracions vegetals, una altra inscripció que fa referència al donants: “Josué i Elimburga em manaren fer”.

Capitell procedent del monestir de Sant Pere de Camprodon amb la representació de vuit figures masculines - set monjos i un abat - vestits amb túnica llarga i amb peus descalços. De les vuit figures, cinc d’elles duen un llibre obert a la mà; una altra duu un recipient, tal vegada un reliquiari, i l’últim sosté un bàcul, bastó propi de bisbes o abats. Les vuit encerclen la totalitat del capitell, a manera de processó. La continuïtat en l’escena que ocupa totes les cares del capitell fa suposar la seva ubicació exempta, tal vegada procedent d’un claustre vinculat amb el monestir de Camprodon. Encara hi son visibles traces de policromia, tal i com era freqüent en l’escultura romànica. La pintura, a banda de protegir la pedra, emfatitzava la funció didàctica i simbòlica de les escultures.

La Mare de Déu del Salvador o de Puig-alder data de finals del segle XII, si bé va ser descoberta el 1984 dins un dels murs de la capella de Sant Salvador, únic vestigi de l’antic Castell de Puig-alder al municipi de Les Planes d’Hostoles (Garrotxa).

La talla, malgrat estar molt malmesa i haver perdut el Nen que duria a la falda, encara conserva la part alta i les restes de la policromia original. Resulta un clar exemple de la tipologia de marededéus romàniques de tradició bizantina: estilització, simetria i frontalitat , rostre oval, ulls ametllats, nas recte, i boca closa sense expressió ni somriure, que denota la severitat i distància d’una figura divina. Uns atributs que encaixaven amb la idea de la Mare com a tron del Fill que el presenta i ofereix al món.

Biga romànica procedent del monestir benedictí de Sant Miquel de Cruïlles (Baix Empordà).

Està decorada amb motius florals per dues cares i en la frontal s’hi dibuixa una escena litúrgica. En un extrem, davant un temple romànic, un abat amb bàcul o crossa flanquejat per dos clergues sostenen un gremial o drap litúrgic. Seguidament, una successió de monjos vestits amb diverses indumentàries eclesiàstiques – albes, casulles, dalmàtiques i estoles –, tots ells de perfil i  tonsurats, avancen en processó cap a la dreta. Alguns sostenen objectes com canelobres i encensers, llibres, una bacina i una creu, i tots ells tenen la boca entreoberta, en actitud de cantar. De manera descriptiva l’escena vindria a representar un ritual o cerimònia pròpia de la comunitat benedictina del monestir.

Datat al segle X, aquest bol, que contenia monedes d’or, va ser trobat l’any 1936 per Joan Subias a l’absis de l’església de Sant Vicenç de Besalú, juntament amb altres reliquiaris. És especialment destacable el bon estat de conservació de la peça, així com la tècnica d’execució i la iconografia. Tallat en cristall de roca, presenta una decoració en relleu de dues aus, molt estilitzades, enfrontades i flanquejades per motius geomètrics.

Un recent estudi sosté que l’origen del bol és als territoris d’al-Àndalus o al Magrib, i descarta tesis anteriors que el situaven a l’Àsia Menor, Egipte o l’Iran.

Les pintures murals de l’absis de Sant Andreu de Pedrinyà (La Pera, Baix Empordà), son un dels exemples més rellevants de pintura mural de l’àmbit gironí. Han estat datades entre finals del segle XII i principis del segle XIII. Pintades al fresc, desenvolupen un complet repertori iconogràfic presidit pel Crist en Majestat dins una mandorla, flanquejat pel Tetramorf, figuració simbòlica dels quatre evangelistes. En un altra nivell, per sota una sanefa amb inscripció descriptiva, hi discorren escenes de la Visitació, l’Anunciació a Maria, el Naixement i l’Anunciació als pastors; en un nivell inferior hi veiem elements decoratius de cortinatges. 

Una de les obres més icòniques del Museu d’Art, i de la ciutat de Girona, és aquesta columna amb l’escultura d’un lleó enfilat al cap de munt. HI son encara visibles restes de policromia que fan pensar que anava totalment pintada. Avui se’n desconeix la funció original, probablement relacionada amb algun edifici notable de la ciutat medieval . L’obra, en època més recent, havia estat adossada a un antic hostal del carrer dels Calderers, camí d’entrada a la ciutat des de França. En aquest context es va forjar la llegenda de fer “un petó al cul de la lleona” per esdevenir ciutadà de Girona, i avui és un gest habitual de molts viatgers, si bé sobre la còpia realitzada el 1986 i col·locada propera a l’indret de la troballa.

A les sales 5 i 6 podem veure les peces escultòriques obra del mestre Bartomeu, que marquen el moment de transició del romànic al gòtic. En són clars exemples el conjunt format pel Calvari del segle XIII, procedent de la catedral de Girona, o el timpà de l’hospital de clergues de Girona, restaurats recentment . Al segle XIV també hi ha lloc per l’escultura més delicada i amb influència clara del gòtic internacional, com és l’obra del mestre Aloi o de Jaume Cascalls. Unes de les peces més rellevants, ubicades a la sala 7, són les taules de vitraller que van servir per realitzar els vitralls de la zona de l’absis de la catedral de Girona, ja que constitueixen una de les úniques mostres materials que es conserven a Europa de la tècnica de confecció d’un vitrall.

El majestuós Saló del Tron, a la sala 8, reuneix un dels conjunts retaulístics del segle XV més destacable, com el de Sant Miquel de Cruïlles de Lluís Borrassà, el de la Mare de Déu de la Llet de Sant Esteve de Canapost, el de Sant Miquel de Castelló d’Empúries i el retaule de Sant Pere de Púbol. Tots ells obra de pintors que van treballar en terres gironines al voltant dels segles XIV i XV.

Escultura dedicada a santa Coloma, donzella de família noble que es convertí al cristianisme als 16 anys. Està tallada en un gran bloc únic d’alabastre, material molt utilitzat en escultura a partir dels segle XIV, i evidencia una gran qualitat tècnica. S’hi mostra una jove dempeus de figura estilitzada i amb una lleugera flexió del maluc i la cama. Va vestida a la moda del moment, amb robes i ornaments que fan evident la voluntat de naturalisme figuratiu que caracteritzarà el gòtic a Catalunya.

Les virtuts de santa Coloma, verge i màrtir, i la serena bellesa d’aquesta figura de cabells llargs, amb un rostre delicat i jovenívol, ens mostren l’ideal de bellesa femenina de l'època.

Calvari format per cinc escultures exemptes que representen Crist a la creu, sant Joan i la Mare de Déu flanquejats pels dos lladres. Les imatges, tallades en pedra nummulítica de Girona, conserven restes de policromia i daurats i son un exponent de la transició estilística del romànic cap gòtic, amb un tractament més arcaïtzant en els cossos que contrasta amb el treball de les robes i vestits. El conjunt coronava un portal de la catedral de Girona que comunicava el claustre amb el cementiri dels clergues, fet que va condicionar la proporció de les figures, pensades per a ser vistes des de baix cap a dalt.

Alguns estudis atribueixen l’obra al mestre Bartomeu, escultor format probablement en el taller que esculpí el claustre de la catedral de Girona i considerat un dels introductors de l’estil gòtic a Catalunya.

El Martirologi d’Usuard, llibre manuscrit que relata els martiris dels sants relacionats amb el calendari cristià, és un exemplar únic pel seu valor artístic i per la seva història.

El text data del 1254 i és una còpia d’un martirologi del segle IX del monjo Usuard, si bé les 705 miniatures que l’il·lustren, de gran detall i riquesa cromàtica, van ser realitzades anys més tard, a l’entorn de 1450, en els tallers reials de Venceslau I de Bohèmia (actual Txèquia). S’hi han detectat quatre mans diferents, si bé es desconeixen els noms dels autors. 

Va formar part de la biblioteca del virrei de Nàpols, Pere Antoni d’Aragó, que va acabar llegant al monestir de Poblet, a l’any 1673. El 1836 la biblioteca es va disgregar i l’obra va ser dipositat al convent de les Bernardes de Girona, on va sobreviure a la Guerra Civil Espanyola.

La Mare de Déu de Pontós, d’alabastre policromat, segueix els models de l'estatuària d’estil gòtic que presenten la Mare dempeus, amb una lleugera inclinació del maluc, amb el Nen en braços. Mare i Fill s’humanitzen i es relacionen amb la mirada i amb el gest.

En aquesta de Pontós, Maria duu una rica corona, símbol de la seva condició de Reina dels Cels, i mostra un rostre seré amb un lleuger somriure. L’Infant, amb un rostre d’adult que emfatitza la seva maduresa i divinitat des de la naixença, sosté en una mà l’esfera celeste, símbol de perfecció i poder, i en l’altra un ocell: una referència a la llegenda apòcrifa segons la qual jugava a fer ocells de fang als qui va acabar donant vida. Però l’element més curiós és el collar de corall que duu al coll: un amulet de protecció. 

Aquestes dues posts de fusta son dels pocs testimonis materials conservats a Europa de l’art del vitrall medieval. Les taules conserven l’enguixat i el dibuix sobre el qual es realitzava el vitrall: damunt del dibuix s’hi retallaven els vidres de colors i es contornejaven amb les barretes de plom.

L’estudi de les taules amb llum ultraviolada va permetre veure, sota els dibuixos geomètrics de la superfície d’una d’elles, un dibuix de la Mare de Déu que coincideix amb la imatge del vitrall de l’Anunciació ubicat a l’absis de la catedral de Santa Maria de Girona, realitzat al segle XIV i d’autor desconegut.

Aquesta aureola, tradicionalment nomenada diadema o corona, fou una ofrena del Conestable de Portugal, Pere IV, a la Mare de Déu de Castelló d’Empúries el 1465, en el context de la campanya bèl·lica de l’Empordà. L’obra va ser encarregada a Pere Àngel, un argenter italià resident a Sant Feliu de Guíxols, que portava 40 anys actiu a Girona.  En forma de mitja lluna, de la qual en surten raigs amb estrelles a les puntes, està treballada sols per la cara frontal, ornamentada amb motllures perlades i motius vegetals i florals. Al centre, un àngel sosté un escut amb les barres catalanes; al damunt una pedra encastada envoltada amb la inscripció Paine pour joie, (patir per gaudir), un lema cavalleresc adoptat com a divisa per Pere IV.

Als anys vuitanta del segle XX, durant les obres de rehabilitació del Palau Episcopal per ampliar el Museu d’Art de Girona es va descobrir, i deixar a la vista, la part alta de l’antiga façana meridional del Palau. Es tracta d’un mur gruixut conformat per carreus de pedra ben tallada. Està ornat amb dues finestres coronelles amb columna central i capitell esculpit amb motius ornamentals i, a la part mes alta, una llarga espitllera central.

Aquesta façana, fou amagada i doblada per una altra paret amb la ampliació del Palau al segle XVI. Seria llavors quan es va practicar l’obertura que avui comunica amb la gran sala que anomenem saló del tron.

Retaule de Sant Pere de Púbol, Bernat Martorell, 1437. Pintura al tremp sobre fusta, 490 x 370 cm. Església de Sant Pere de Púbol. Museu d'Art de Girona - Fons Bisbat de Girona.

La pintura gironina del segle XVI està representada en bona part per artistes estrangers que incorporaven elements renaixentistes al gòtic flamenc. Un clar exemple d’aquest fet el trobem en el retaule de Sant Feliu de Girona, iniciat l’any 1504 i acabat el 1520. Van participar en la seva elaboració pintors com Perris de Fontaines (França) i Joan de Borgonya (Alemanya) que van aportar noves formes de representació, pròpies dels corrents més avançats del moment. Les estampes i els gravats van ajudar a difondre nous models de representació que aviat es van plasmar en la pintura catalana. Sota la influència d’aquestes noves formes es va forjar l’estil de Pere Mates, pintor oriünd de Girona i un dels més importants en la seva època, del qual s’exposen diversos retaules.

El monumental retaule major de l’església de Sant Feliu de Girona es considerat un dels millors exemples de transició de l’estil Gòtic cap al Renaixement a Catalunya. La seva execució va durar setze anys, del 1504 al 1520, i hi van participar fins a cinc artífexs diferents: tres escultors - Pere Robredo, Joan d’Aragó i Joan de Dartrica – i dos pintors: Pere de Fontaines, autor de la predel·la, i Joan de Burgunya, que va pintar les sis taules centrals dedicades a la vida i martiris de Sant Feliu. Una d’elles és aquesta taula de la Predicació de Sant Feliu a Girona, en la qual s’hi pot observar la destresa del mestre en la composició, en el dibuix amb perspectiva de les arquitectures i en la utilització primerenca de la pintura a l’oli.

Amb la Guerra Civil espanyola, el retaule va ser desmuntat. Avui es pot veure una part instal·lada a l’església de Sant Feliu i la resta exposada a la sala 9 del Museu d’Art de Girona.

Del retaule major de l’església de Sant Esteve d’en Bas sols es conserven dues taules: la  Resurrecció dels sis morts al Museu Nacional d’Art de Catalunya i aquesta de l’Enterrament de sant Esteve al sepulcre de Sant Llorenç, del Museu d’Art de Girona. En ella s’hi representa l’enterrament oficiat pel papa Pelagi II de les relíquies de sant Esteve a la tomba de Sant Llorenç a Roma.

L’obra ha estat atribuïda al vigatà Pere o Perot Gascó, qui va dirigir durant dècades un prestigiós taller heretat del seu pare. Gascó, va estar molt influït pels artistes flamencs si bé va anar introduint italianismes d’estil renaixentista, sobretot gracies a la còpia d’estampes i gravats de mestres nòrdics i italians que en aquella època circulaven per Catalunya.

Aquesta estança, a la qual s’hi accedeix per una escala estreta entre murs, havia estat utilitzada com a presó per a clergues a partir del segle XVII. De fet, avui es coneix aquesta part de l’antic Palau com la torre de la presó.

Interiorment l’ habitació és espaiosa i amb unes certes comoditats: s’hi conserva una gran xemeneia, la comuna o letrina amb tapa de fusta i finestres amples, si bé reixades. Als murs hi podem veure obertures i espitlleres que s'inutilitzaren quan s'afegiren cossos a est i nord d'aquesta part del Palau. Antigament tota l’estança hauria estat enguixada, ara sols es conserven fragments, en el qual s’hi poden llegir, esgrafiats, els testimonis d'alguns dels presos, com el del 1716: "Solo soy en esta prisión por tres clavos imprimidos a mi corasón."

Retaule procedent de la petita església parroquial de Santa Maria de Segueró (la Garrotxa). Compost de vuit taules on s’hi representen escenes de l’Antic i Nou Testament. D’entre elles, resulten especialment brillants les dedicades a l’Infern i al Paradís. L’autor, Pere Mates, ha estat considerat un dels representants més destacats de la pintura renaixentista a Catalunya.

Mates, originari de Sant Feliu de Guíxols i deixeble de Joan de Burgunya, va desenvolupar una prolífica activitat, majoritàriament a Girona, Besalú i a la Garrotxa, especialitzant-se en una pintura basada en reproduccions de gravats. D’ell en conservem bona part de la seva obra, que acostumava a signar amb el monograma -MTAS-, aquí pintat en dues ocasions: a l’escut d’un dels soldats de la taula de la Resurrecció i a la pica que duu sant Tomàs apòstol.

Aquest retaule, juntament amb el de Sant Pere de Montagut, també exposat a la sala, són considerades les seves millors produccions.

A la sala 14 s’inicia el recorregut per les col·leccions dels segles XVII i XVIII amb una mostra de pintura, escultura i objectes litúrgics d’estil barroc. Entre les escultures hi destaca la imatge de sant Roc de Sant Feliu de Guíxols (segle XVII). A la sala 15 s’hi exhibeixen les col·leccions de ceràmica i vidre (segles XVII i XVIII). La mostra està formada pels conjunts de pots de farmàcia i de plats de l’anomenada ceràmica blava, i per una selecció d’objectes de vidre bufat.

Del retaule de Sant Sebastià sols es conserva aquest taula central de grans dimensions, plena de dinamisme i de composició plenament barroca. S’hi representa el moment en què el sant, invocat contra pestes i epidèmies, es lligat a un arbre pels botxins de l’emperador romà Dioclecià, des d’on rebrà el martiri de ser assagetat.

L’obra va ser un encàrrec de Consell General de Girona com acció de gràcies dos anys desprès d’haver superat un episodi de pesta que va assolar la ciutat el 1652. L’encàrrec es va fer a l’escultor Josep Tramulles, un dels autors més destacats del segle XVII. Però va quedar incompleta i, sense lloc on ubicar-se, es va emmagatzemar durant vint-i tres anys. El 1677 es va contractar Anton Barnoia perquè policromés i daurés la taula i completés l’estructura del retaule. Finalment, l’obra acabada es va instal·lar a la capella de l’antic hospital de Santa Caterina, el 1679.

Aquesta talla representa a Sant Joan Baptista. S’hi bé ha perdut els atributs que portaria a les mans, és visible sota la rica policromia de la túnica el vestit de pell de camell que li és característic.

L’escultura resulta coincident estilísticament amb altres obres exposades a la mateixa sala – Santa Eulàlia i Sant Roc –. S’hi observa el mateix tractament del rostre de mirada profunda, expressió greu i pòmuls marcats, així com similar tractament del cos en l’accentuació del contrapposto i els plecs de la roba, que s’arremolinen a mitja cintura. Totes elles formarien part d’un únic retaule procedent del  monestir benedictí Sant Feliu de Guíxols, atribuït a Domènec Rovira el Major, escultor que treballà a Girona a mitjans del segle XVII. 

Reliquiari en forma de bust amb la imatge d’una santa sense identificar procedent del Palau Episcopal de Girona. Està elaborat en plata sobredaurada i repussada. Al centre del pit hi ha un recipient ovalat envoltat de pedres vermelles i una pedra encastada més gran situada al centre de la part superior, a mode de flor. Aquí era on es guardaven, visibles,  les relíquies de la santa que es venerava.

Els bust reliquiaris solien presentar-se a l’altar en les celebracions litúrgiques en honor del sant o la santa o bé acompanyar les processons religioses. Eren un atractiu pels fidels i creients i van gaudir d’una gran popularitat a partir de la Contrareforma catòlica, quan es  va posar èmfasi en la creença de la capacitat d’intercessió dels sants, i les relíquies.

Aquest pintura forma part d’un conjunt d’obres dipositades a Girona pel Museu del Prado al final del segle XIX i havia format part de les col·leccions reials.

És obra d’Andrea Vaccaro, pintor napolità que es va caracteritzar per un llenguatge, ple d’inventiva i creativitat, destil·lat a partir de les propostes més renovadores del naturalisme i del classisme barroc. Va ser un artista de molt èxit en el seu moment i moltes de les seves obres van ser exportades al Regne d’Espanya per a bastir palaus i residencies nobles. Aquest pintura coincideix amb el període de producció més notable, entre el 1635 i el 1660. En ella s’hi descriu, de manera velada, la història incestuosa de Lot embriagat per les seves filles, desprès de la destrucció de la ciutat de Sodoma i de la conversió de la seva dona, Sara, en estàtua de sal, visibles en el fons esquerra de la composició.

La selecció d’obres exposades en aquestes sales mostren els màxims representants del realisme i el romanticisme que van treballar a les terres gironines: Ramon Martí Alsina, amb un dels seus nombrosos esbossos per El Gran dia de Girona; Modest Urgell, Pons Martí, Graner o Pigem. L’escola realista d’Olot, iniciada al segle XIX per Joaquim Vayreda, també hi és present. Així mateix hi ha lloc per les corrents del modernisme amb obres de Santiago Rusiñol, el qual va realitzar diverses estades a la ciutat de Girona. Tanquen el recorregut obres de Prudenci Bertrana i Josep Aguilera, de les quals cal destacar Cap de dona, de Fidel Aguilar, i L’Onyar a Girona, de Mela Muttermilch, totes dels primers decennis del segle XX.

Aquesta pintura, de grans dimensions, és una obra al·legòrica que representa el triomf de la religió cristiana sobre el paganisme. Un grup de cristians, encapçalats per la representació femenina de l’Era Cristiana, avança lluminós des de la dreta. L’acompanyen les tres virtuts teologals (fe, esperança i caritat), seguides dels primers cristians. Les representacions dels set pecats capitals completen l’al·legoria, que té com a rerefons la Roma pagana. Del Coliseu, escenari de martiris, en neix un arc de sant Martí que anuncia el canvi d’era. Aquesta obra i el seu autor, Joaquim Espalter, son un dels millors exemples del moviment natzarè a Catalunya, que pretenia renovar l’art religiós amb un nou llenguatge pictòric.

La pintura va participar a l’Exposició Nacional de Belles Arts a Madrid, el 1871 i va ser adquirida per l’Estat el 1874. Dos anys desprès, el 1876, el Museo Nacional del Prado la va dipositar al museu provincial de Girona juntament amb onze obres més d’autors contemporanis, la majoria catalans.

Urgell va ser un dels pintors amb més èxit a finals del segle XIX i principis del XX, sobretot pels  seus evocadors paisatges imbuïts de llum crepuscular, dels quals va acabar fent versions i variacions.

Aquesta és una de les seves obres més simbolistes. La pintura evoca la derrota de Girona contra les tropes napoleòniques, el 1808. Al fons s’hi veu la silueta de la ciutat en una subtil atmosfera, al centre les ruïnoses muralles de les quals neix un llorer, símbol de la victòria moral dels gironins sobre l’imperialisme, representant pel vol baix d’una àliga en primer terme.

L’obra és de cap el 1871, moment en què abandona la ciutat de Girona on s’havia instal·lat en els inicis de la seva carrera. Anys mes tard, cap el 1881, va pintar una altra versió del mateix tema, però de dimensions més grans, que va ser adquirida pel rei Alfons XII.

L’escena estiuenca de la sega del blat és el pretext d’aquesta pintura de Joaquim Vayreda, en el qual les segadores es fusionen com un motiu més del paisatge olotí que esdevé el protagonista indiscutible de la composició. Vayreda passava moltes hores observant els entorns naturals d’Olot buscant-hi la seva font d’inspiració, en prenia notes en directe i acabava les teles en el taller. D’aquest mateix motiu se’n conserva una altra versió, més acabada, que va ser adquirida pel col·leccionista Plandiura, avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Contra l’invasor es una de les obres més conegudes de Miquel Blay, escultor olotí i un dels autors cabdals del modernisme català. Blay va realitzar l’obra el 1891, als 25 anys d’edat, com a exercici final de la seva estada de formació a Paris, on estudiava gracies a una beca concedida per la  Diputació de Girona. L’escultura, modelada en guix i inspirada en el David de Bernini representa un lluitador dempeus, nu, brandant una llança en actitud defensiva. Amb ella es volia simbolitzar l’heroisme dels gironins durant el setge napoleònic, però avui l’obra ha esdevingut una icona de la lluita i resistència de la ciutat en tots temps.

L’escultura, anys desprès, va inspirar un article de l’escriptor Carles Rahola que, sota el mateix títol, va publicar l’any 1938, en plena guerra civil espanyola. El text, juntament amb altres articles li van valdre l’acusació de delicte de rebel·lió militar i la condemna a mort.

Santiago Rusiñol, artista polifacètic del modernisme i viatger incansable, va estar molt vinculat amb el territori gironí i especialment amb Girona on hi va realitzar reiterades estades entre 1908 i 1920. En son testimoni diverses pintures amb vistes de la ciutat, com aquesta des de la vall de Sant Daniel en la què destaquen els murs de la catedral a l’esquerra i el campanar de Sant Feliu al fons en un cel de tarda. Aquest mateix paisatge el va pintar en diferents moments i des de diferents enquadraments.

Aquest pintura és una de les obres més destacades de Prudenci Bertrana. Datada el 1917 coincideix en el moment just en què l’autor abandonava temporalment les ànsies de pintor per a dedicar-se plenament a l’escriptura, activitat en la qual va excel·lí. Un final d’etapa que coincideix amb el trasllat definitiu de Girona a Barcelona.

La visió nocturna de les cases de l’Onyar, amb la catedral al fons, presidida per una gran lluna plena que accentua el reflex de les façanes al riu, en una simfonia de blaus i magentes. Una imatge que sembla il·lustrar la descripció que recull Bertrana en la seva novel.la autobiogràfica El vagabund, quan el protagonista contempla de nit la ciutat amb «la pintoresca renglera de cases velles i desiguals reflectida confusament en l’aigua espessa i calmosa del riu».

Maria Melania Mutermilch, de pseudònim Mela Muter, va ser una de les primeres dones poloneses dedicades a la pintura. Establerta a Paris des dels 1901, va esdevenir una figura destacada de les avantguardes dels anys vint i trenta.

El 1914 va ser convidada a exposar a la Sala Athenea de Girona. Feia tres anys que havia exposat a la recent inaugurada Galeria Dalmau de Barcelona amb notable èxit.

Traslladada a Girona durant un curt període de temps, l’estada a la ciutat  li va suposar un canvi en la seva trajectòria artística, i és on realitzarà, segons l’artista els seus millors paisatges.

D’aquell moment és aquesta vista de les cases de l’Onyar pintades des d’una perspectiva poc freqüent. D’aquesta obra dirà l’artista en les seves memòries: « Vaig intentar reproduir el conjunt de la ciutat dins el tríptic que formaven els dos grans arbres que destacaven en un primer pla».

El Museu d’Art de Girona es troba en el marc incomparable de l’antic Palau Episcopal, les primeres referències del qual es remunten al segle X. A través de les seves estances ens ofereix un viatge al llarg de la història de l’arquitectura.

L’interior del palau acull la col·lecció d’art més important del Bisbat i de la província de Girona, amb peces datades des de l’època romànica fins a les albors del segle XX. Entre les obres més notables destaquen l’ara d’altar de Sant Pere de Rodes (segle X), el retaule de Sant Pere de Púbol (segle XV), taules del retaule de Sant Feliu de Girona (segle XVI), el retaule de Segueró (segle XVI) i l’escultura Contra l’invasor (segle XIX). L’edifici conserva encara diversos espais que responen a la seva funció original, com ara la presó episcopal o el majestuós jardí.

Complementen les instal·lacions del Museu d’Art dos espais ubicats a la zona del mercadal, dins l’edifici de l’antic hospital de Santa Caterina: l’antiga farmàcia hospitalària i la capella (avui Auditori Josep Irla de la Generalitat de Catalunya), on s’exposa el quadre El gran dia de Girona (dipòsit MNAC), el més gran de la pintura catalana (496 x 1082 cm).