En darrèr quart deth sègle XIX, en art occidentau, heren acte de preséncia naues manères de plantejament der art. Se caracterizèren per ua volontat de trincadura —tecnica o conceptuau— damb tot çò que s’auie convertit en rutinari. Aguestes naues escòles receberen nòms diuèrsi (impressionisme, simbolisme, neoimpressionisme, postimpressionisme...), mès en Catalonha es artistes plastics que se senteren atrèti en seguir camins semblables sigueren nomentadi globaument modernistes.
I auie modernistes que non sabien quitament qu’ac èren; se limitauen a pintar ara sua manèra sense hèr atencion as naues mòdes, mès a viatges era sua manèra ère tan originau e fresca coma era des modernistes volontaris.
Totun, er afan de modernizacion que defenien es modernistes non trobèc ua gessuda vertadièrament originau enquiara aparicion d’ua naua generacion: era postmodernista.