El cinetisme orgànic. Les figures retòriques (1981-1984)

El 1975, Pericot considera que la recerca plàstica del moviment a partir d’elements abstractes condueix a un art descontextualitzat, desconnectat de la realitat quotidiana.

En aquest moment Pericot acaba la llicenciatura de filosofia pura i intenta vincular la pràctica artística amb la realitat, cosa que havia estat sempre la seva vocació.

Així, passa d’idees abstractes a situacions amb significats pragmàtics; recorre a les tècniques de la persuasió i utilitza figures retòriques. Adopta les imatges analògiques, emprant com a material estètic el moviment en situacions pragmàtiques i quotidianes. Els continguts estan enquadrats en els moviments retòrics i les tècniques argumentals de la persuasió.

Tot i això, el moviment i el temps continuen sent part essencial de les obres, però ara fixats en dues dimensions i seqüencialment (fet que recorda fotografies històriques d’Eadweard Muybridge). Incorpora fotografies serigrafiades, amb què s’allunya de l’abstracció, i parteix de formes naturals en què incorpora la figura humana (autoretrats) i els gestos de l’individu.