Cercador de musèus

Museu d’Arenys de Mar. Museu Mollfulleda de Mineralogia

La col·lecció sistemàtica

Sala de col·lecció sistemàtica. Foto: Museu d'Arenys de Mar.

Sala de col·lecció sistemàtica. Foto: Museu d'Arenys de Mar.

La classificació sistemàtica dels minerals s’efectua a partir de diferents criteris científics basats en la seva composició química i estructura cristal·lina.

Hi ha diversos sistemes per classificar-los, però els més utilitzats són el sistemes Dana i Nickel-Strunz. Ambdues classificacions són vàlides i estan acceptades tot i que presenten petites diferències substancials.

L’organització d’aquesta exposició segueix una versió simplificada de la classificació sistemàtica de Dana, en la qual es diferencien les següents classes de minerals:

Classe I - ELEMENTS NATIUS

Classe II - SULFURS, ARSENIURS, TELURURS, SELENIÜRS i SULFOSALS

Classe III - ÒXIDS i HIDRÒXIDS

Classe IV - HALOGENURS

Classe V - CARBONATS, NITRATS i BORATS

Classe VI - SULFATS, CROMATS i SELENATS

Classe VII - FOSFATS, ARSENIATS, VANADATS, MOLIBDATS i WOLFRAMATS

Classe VIII - SILICATS

Subclasse NESOSILICATS

Subclasse SOROSILICATS

Subclasse CICLOSILICATS

Subclasse INOSILICATS

Subclasse FIL·LOSILICATS

Subclasse TECTOSILICATS

Classe IX - MINERALS ORGÀNICS

I – ELEMENTS NATIUS

Dins d’aquesta classe s’inclouen els minerals formats per àtoms d’un sol element químic (or, coure, plata, arsènic, diamant...) i també el seus aliatges naturals.

II – SULFURS, ARSENIURS, TELURURS, SELENIÜRS i SULFOSALS

Els sulfurs són minerals formats per la combinació d’un element metàl·lic i sofre. També s’inclouen en aquesta classe els arseniürs i seleniürs, en els quals es combinen alguns elements metàl·lics amb arsènic i seleni, respectivament. Per d’altra banda, les sulfosals són compostos més complexes formats per la combinació de metalls o semi-metalls amb sofre, arsènic, antimoni o seleni.

III – ÒXIDS i HIDRÒXIDS

Els minerals d’aquesta classe són abundants a l’escorça terrestre. Es caracteritzen per la presència d’oxigen i en el cas dels hidròxids per presentar aigua en la seva estructura. Alguns minerals característics d’aquesta classe són els òxids de ferro com l’hematites o d’alumini com el corindó, que pot presentar-se en varietats de coloracions molt variades com robí (vermell) o el safir (blau).

IV – HALOGENURS

En aquesta classe s’hi distingeixen minerals formats per la combinació de metalls amb els elements químics del grup dels halògens: fluor, clor, brom i iode. Alguns d’aquests minerals són molt freqüents, com és el cas de de la fluorita o de l’halita, substància també coneguda amb el nom de “sal comuna”.

V – CARBONATS, NITRATS i BORATS

Aquesta classe inclou un gran nombre d’espècies i s’hi inclouen els minerals composats pels grups químics carbonat (CO32-), nitrat (NO3-) i borat (BO33-). Alguns d’aquests minerals com la calcita o l’aragonita poden formar-se en multitud d’ambients geològics i presentar un gran ventall de colors i morfologies diferents.

VI - SULFATS, CROMATS i SELENATS

En aquesta classe s’inclouen els minerals composats pels anions químics: sulfat (SO42-), cromat (CrO42-) i selenat (SeO42-). Forment part d’aquest grup alguns minerals comuns com el guix (CaSO4 · 2H2O), que té un gran ventall d’aplicacions en el sector industrial.

VII – FOSFATS, ARSENIATS, VANADATS, MOLIBDATS i WOLFRAMATS

Els integrants d’aquest nombrós grup són, sovint, minerals molt acolorits i de formes molt variades. Són espècies composades per la combinació de metalls amb els grups químics: fosfat (PO43-), arseniat (AsO43-), vanadat (VO43-), molibdat (MO43-) o wolframat (WO43-), respectivament.

VIII – SILICATS

Els silicats són el grup més nombrós d’espècies minerals i el més abundant en les roques que formen l’escorça terrestre. Estan formats per la combinació d’una gran varietat d’elements químics amb el grup silicat (SiO44-). L’estructura cristal·lina dels silicats s’organitza en forma de tetraedres de grup silicat que poden combinar-se entre ells de diferents maneres. Segons la morfologia d’aquesta combinació de tetraedres de SiO4 es diferencien 6 grups de silicats: nesosilicats, sorosilicats, ciclosilicats, inosilicats, fil·losilicats i tectosilicats.

VIII – Subclasse NESOSILICATS

Els tetraedres de SiO4 es troben aïllats i es combinen amb d’altres elements químics a partir d’enllaços iònics. Com a minerals representatius dels nesosilicats cal destacar les espècies del grup de l’olivina (forsterita i fayalita) o del grup dels granats (uvarovita, grossulària, andradita, pirop, almandina i spessartina).

VIII – Subclasse SOROSILICATS

En els sorosilicats els tetraedres de SiO4 s’uneixen en parelles a partir d’un enllaç covalent. Aquesta parella de tetraedres es combina a la seva vegada amb d’altres elements químics per formar minerals com l’axinita, l’epidota o l’hemimorfita.

VIII – Subclasse CICLOSILICATS

En aquesta subclasse els tetraedres de SiO4 formen estructures circulars molt característiques. Són representatius dels ciclosilicats els minerals del grup de la turmalina (schorl, elbaïta, dravita...) o el beril que pot presentar varietats molt acolorides i apreciades com l’aiguamarina o la maragda.

VIII – Subclasse INOSILICATS

L’estructura dels inosilicats es caracteritza per una disposició dels tetraedres de SiO4 en forma de fileres o cadenes. Aquestes cadenes poden ser simples o dobles si estan formades per dues fileres de tetraedres unides entre sí. Alguns minerals característics són les espècies del grup dels piroxens (augita, enstatita, diòpsid...) o dels amfíbols (hornblenda, tremolita, actinolita...).

VIII – Subclasse FIL·LOSILICATS

En els fil·losilicats els tetraedres de SiO4 formen capes o làmines de tetraedres unides entre sí per enllaços més febles. L’estructura en capes provoca que la majoria de minerals d’aquest grup tinguin, externament, forma laminar. Aquesta característica és fàcilment apreciable en algunes espècies del grup de les miques com la biotita, la moscovita o la flogopita.

VIII – Subclasse TECTOSILICATS

Els minerals d’aquesta subclasse presenten una estructura molt compacta formada per una xarxa tridimensional de tetraedres de SiO4 units a través d’enllaços covalents. Formen part dels tectosilicats les espècies del grup dels feldspats (ortoclasa, microclina, albita...) o del grup de les zeolites (estilbita, heulandita, natrolita, mesolita...).

VIII – Subclasse TECTOSILICATS (Quars)

El quars (SiO2) és un dels minerals més abundants a l’escorça terrestre. És incolor però pot contenir impureses i presentar-se en varietats d’infinitat de tonalitats: lila (ametista), vermell (hematoide), groc (citrí), etc. També hi ha altres varietats de quars relacionades amb la morfologia i mida dels seus cristalls com el sílex o la calcedònia. L’estructura cristal·lina del quars és la d’un tectosilicat però químicament el quars és l’òxid de silici. Per aquest motiu en la classificació de Dana preval la seva estructura i es considera un tectosilicat, en canvi, en d’altres classificacions com la de Nickel-Strunz es fa prevaler la seva composició química i s’inclou el quars en la classe dels òxids.

IX – MINERALS ORGÀNICS

Aquesta classe incorpora els minerals formats a partir d’activitat orgànica i que es poden trobar com a components en algunes roques com és el cas de l’ambre.

MINERALS RADIOACTIUS

La radioactivitat és un fenomen físic d’origen natural. Es produeix quan els àtoms d’alguns elements químics que són inestables es transformen espontàniament en d’altres nuclis més estables.

Els nuclis dels àtoms aconsegueixen aquesta estabilitat alliberant partícules (se’n distingeixen de dos tipus, alfa α i beta β) acompanyades, en alguns casos, de radiació (rajos gamma γ).

Alguns elements radioactius com l’urani o el tori són formadors d’espècies de minerals les quals poden explotar-se per extreure aquests elements i utilitzar-los en multitud d’aplicacions: energia nuclear, medicina...

PIRITES

La pirita és un disulfur de ferro (FeS2) que forma cristalls del sistema cúbic. És un dels sulfurs més abundants a la natura i els humans l’hem utilitzat des de l’antiguitat per a l’extracció de sofre, ferro o altres elements com l’or, que, en alguns casos pot contenir com a impureses.

En les col·leccions de minerals la pirita presenta una gran problemàtica ja que reacciona amb l’oxigen i humitat de l’aire i sovint es disgrega i fractura. És el que es coneix com a “malaltia de la pirita” o, en anglès, “pyrite decay”.

OBJÈCTES

<p>Foto Museu d&rsquo;Arenys de Mar</p>
Dolomita
Dolomita
scroll to top icon