Al marge dels canals de les galeries d’art, bona part de la producció artística més notable de l’època es difongué a través de l’aparentment modest canal del dibuix satíric de premsa.
El mateix Isidre Nonell col·laborà molt en revistes gràfiques, en especial a Papitu, una publicació catalanista que pot semblar popular, però que de fet s’adreçava a un públic polititzat i progressista.
Joan Junceda i Gaietà Cornet, que esdevindrien molt populars en el seu gènere, col·laboraren especialment a Cu-Cut!, revista també catalanista, però propera a la Lliga, mentre que l’eivissenc Josep Costa, Picarol, es dirigia al públic més popular de L’Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia, on sovint ridiculitzava els rics.
Al costat de tots ells, un dandi, Ismael Smith, també dibuixava per a la premsa satírica. El seu pes va ser més gran com a escultor i com a dibuixant de creació, dins un decadentisme especial que va fascinar el primer Eugeni d’Ors, el qual el va arribar a anomenar ben aviat noucentista, quan això en la mentalitat de D’Ors equivalia gairebé a donar a l’interfecte la credencial d’un orde civil.