Treball de malla sargida, segle XVII. Fotografia d'Irene Masriera. Museu Marès de la Punta. Museu d'Arenys de Mar.
Per a alguns estudiosos, els treballs de malla són considerats les mostres més antigues del treball de punta. Durant els segles XV i XVI van ser molt populars a Espanya i Itàlia. La base del teixit és una xarxa o malla que es col·locava sobre un bastidor i posteriorment es brodava. Tècnicament el teixit de malla és un fil que va formant nusos sobre si mateix passant pels espais oberts de la malla. Aquesta sala mostra treballs dels segles XVI al XVIII de la Col·lecció Frederic Marès i Deulovol, procedents de Castella, que són en la seva majoria frontals i elements de la roba de la llar amb una rica iconografia: animals fantàstics, escenes de cavalleria, escenes religioses... En el conjunt de frontals hi destaca la iconografia d’estil renaixentista i tardo-medieval, alguns de clara inspiració oriental, encara que trobem motius dels segles XVIII i XIX. Una part important d’aquests frontals la constitueixen treballs de caràcter geomètric, però sens dubte els més interessants són els treballs amb animals fantàstics: dracs, gossos coronats o lleons enfrontats. També podem trobar el motiu de la dama que es reprodueix en diferents treballs, consistent en la representació femenina amb un barret al cap i un vestit triangular, que recorda les deesses orientals. Entre les representacions d’elements florals d’inspiració oriental hi destaca una flor seccionada en 8 pètals, esquematitzada de forma triangular, que alguns autors classifiquen com la rosa assíria.
Els treballs que trobem a les vitrines corresponen a peces de punta realitzades amb agulla o boixet i algun brodat. Les puntes a l’agulla es realitzen sobre un coixí on es col·loca el paper amb el model, i que antigament es realitzava sobre un pergamí. Les puntaires treballen els motius aïlladament i després els uneixen amb brides o tul. Les primeres puntes a l’agulla són les que es van realitzar a Venècia el segle XVI: la reticella o la punta in aria. Puntaires venecianes es van traslladar durant el segle XVII a França, on van ensenyar la tècnica a les puntaires franceses. En aquest país es van desenvolupar puntes a l’agulla com l’Argentan, el punt de Sedan o l’Alençon. Però les més conegudes són les puntes de gasa belga que es van desenvolupar a Bèlgica durant la segona meitat del segle XIX. La punta de Tenerife t ambé e s r ealitza amb agulla, però la tècnica és molt diferent ja que es basa en la realització de formes circulars. També es pot considerar un treball a l’agulla la granadina, com es denominen els treballs de brodat sobre tul que es realitzen a Andalusia. Les puntes que es realitzen amb boixet es van iniciar a Flandes a finals del segle XVI, i ràpidament van evolucionar des dels motius més atapeïts i espessos del segle XVIII als més fluids del segle XIX. La punta amb boixets consisteix en la creació d’un teixit a partir del creuament de fils. Des de les tècniques més senzilles com les puntes numèriques, torxón i guipur fins a d’altres més complexes, diferents ciutats europees van desenvolupar estils propis que van evolucionar segons els gustos de l’època. Valenciennes i Malines a França, punta de Flandes, Binche i Duquessa a Bèlgica, Honiton al Regne Unit o la punta de Milà o genovesa a Itàlia. A partir del segle XIX la industrialització va incorporar els tuls mecànics a la realització de les puntes. Són les denominades puntes d’aplicació que a Espanya eren popularment conegudes com la punta d’Anglaterra, que consistia en l’aplicació sobre el tul mecànic dels motius realitzats amb boixets o agulla. La seda, el cotó i el lli són els materials que generalment s’utilitzen per a la realització de les puntes, però existeixen treballs de punta amb fils metàl·lics: or i plata. Són treballs de punta generalment per a les imatges religioses o elements d’aixovar eclesiàstic, treballs de guipur que rebien el nom de punta d’Espanya perquè segons alguns autors es compraven en grans quantitats en aquest país.
