Catalunya viu durant el segle XIX grans transformacions econòmiques i socials derivades del pas de les manufactures tradicionals a la indústria moderna. El triomf de la mecanització de la indústria del punt es consolida entre els anys 1870-1890. Aquest fet implica una clara tendència vers la concentració de la producció en espais arquitectònics de majors dimensions: les fàbriques, que podien allotjar un major nombre de telers i aprofitar la capacitat de moure la maquinària de l’energia de vapor.
En la formació de la indústria catalana convergeixen un gran nombre de factors: els avenços tecnològics, la mà d’obra barata i la possibilitat de comercialització dels productes en els mercats interior i exterior.
Els empresaris mataronins són protagonistes d’una aposta decidida per la inversió en la indústria del teixit de punt, que es tradueix en la creació de fàbriques, la preocupació per la renovació tecnològica i l’augment de la producció, així com l’exportació dels seus productes. La consolidació del sector del gènere de punt potencia el sorgiment d’indústries auxiliars (empreses de tints, embalatges, transports, construcció i reparació de maquinària).