La representació de l’ideal i les referències al primitivisme, el mediterranisme i el ressò classicitzant constitueixen la base estètica de l’art del noucentisme durant els primers anys del segle XX. Les obres del pintor Joaquim Sunyer i els escultors Jou, Smith i Casanovas formen part d’aquest període. El decorativisme aplicat sobretot als objectes i l’adopció de determinades formes de l’art popular constitueixen diferents vessants d’una mateixa voluntat estètica.
Als anys vint, l’entrada dels nous corrents del «retorn a l’ordre» i del realisme, com la Nova Objectivitat, modifica en part els pressupòsits noucentistes, de manera que les arts plàstiques adapten l’idealisme a una forma més humanitzada d’interpretar la realitat, sense renunciar a una determinada inspiració lírica i intimista.
La pintura fortament individualista de Josep M. Sert adopta un llenguatge abarrocat i grandiloqüent en els grans murals de recreacions d’èpica moderna, com els dedicats a la Gran Guerra (1914-1918).