A l’Àfrica Equatorial, s’han conservat estructures musicals relacionades amb tradicions antigues en què el ritme és l’element bàsic. Un ventall variadíssim d’instruments membranòfons i idiòfons, ens ofereixen un paisatge musical divers i únic. Al món islàmic, la tradició musical es va formar a partir d’estils i instruments que les diverses migracions van difondre cap al Pròxim Orient i el Mediterrani. En la música àrab actual, els criteris melòdics i rítmics es basen en estructures fixes a partir de les quals s’improvisa. La música tradicional a l’Índia i al Nepal procedeix d’una actitud creativa en el «present immediat». Els instruments han desenvolupat la producció de sons rítmics (tabla), melòdics (vina i sitar) i de suport acústic (tampura). A la Xina, la interacció entre les cultures de diferents ètnies al llarg de 4000 anys ens ofereix un panorama en què predomina la gamma pentatònica. A l’antiga Xina apareix la primera classificació dels instruments a partir dels materials de construcció. Al Japó, la música té uns instruments característics actius avui com a acompanyament en les danses d’origen religiós (shinto) i del drama musical (noh). A l’Amèrica llatina, l’arribada de les guitarres va propiciar l’aparició del charango de l’Altiplà o el cuatro de Puerto Rico.