La irrupció de nous estils i tendències —atonalisme, dodecafonisme, serialisme, etc.— va configurar l’estètica musical de la primera meitat del segle XX. A mitjan segle, la música concreta, la música electroacústica i la música aleatòria van comportar novetats en el camp de la tímbrica i de la forma. Les fronteres entre la música culta i altres músiques urbanes i populars (jazz, rock, flamenco, etc.) van esdevenir ponts d’intercomunicació. El desenvolupament tecnològic va propiciar l’enregistrament del so, mitjançant el fonògraf i el gramòfon, que va obligar a fer modificacions en alguns instruments per captar-ne millor el so. D’altra banda, l’electrònica va afavorir la creació de nous instruments —guitarra elèctrica, orgue electrònic, sintetitzadors, etc.—, en què l’emissió del so es produïa mitjançant amplificadors i altaveus. La gestió i difusió de la música a través dels mitjans de comunicació va aportar horitzons inimaginables a la creació musical. La recuperació de la música històrica mira cap al passat des d’una perspectiva musicològica rigorosa, i es reconstrueixen instruments d’èpoques passades per tal de retrobar les sonoritats de l’època en què van ser creats. Tota aquesta diversitat d’estils, tendències i estètiques va atorgar a la música del segle XX un segell de collage heteròclit.