L’estètica musical del segle XIX sorgia de l’expressió dels sentiments individuals del compositor i incloïa les emocions més íntimes. El culte al virtuosisme instrumental i al geni compositiu va ser una constant en el pensament estètic musical del Romanticisme. La indústria va experimentar un gran desenvolupament en el decurs del segle XIX, que va implicar canvis en l’art dels sons. Les millores tecnològiques, juntament amb els avenços de la ciència acústica, van fer possible la construcció d’instruments en sèrie amb nous mecanismes i materials. L’arpa va introduir l’ús de pedals. Per la seva flexibilitat, el piano va esdevenir l’instrument de tecla privilegiat. El violí va modificar la seva construcció i sonoritat. En els instruments de vent es van aplicar noves claus als tubs per produir més notes. Es va ampliar l’orquestra amb aquests instruments i es van crear les bandes. També va sorgir la possibilitat de l’enregistrament i la producció de so diferit, amb la construcció d’instruments programats mecànics. Edison va inventar el fonògraf l’any 1877. L’òpera es va erigir com un veritable fenomen social i polític. Els concerts simfònics i les cançons més íntimes (lieder) van tenir un impacte rellevant en una classe emergent: la burgesia.