Ens situem ara a la segona meitat del segle XVIII. El classicisme musical va comportar una nova estètica amb més transparència rítmica i sonora. La música dels anomenats compositors clàssics vienesos va influir a tot Europa. La tonalitat, estructura melodicoharmònica plenament consolidada, va exigir nous reptes als músics i als instruments. L’orquestra va tenir una singular evolució en la sonoritat, que ha esdevingut model fins als nostres dies. El diàleg entre els instruments solistes i l’orquestra va consolidar noves formes concertístiques. El clarinet va ser un instrument emergent; altres instruments de vent van perfeccionar la seva construcció i els seus mecanismes, aportant nous colors al conjunt musical (trompes, trombons, flautes i oboès). Van aparèixer nous instruments, com el fortepiano. La simfonia, gènere orquestral per excel·lència, es va convertir, juntament amb les sonates i els quartets de corda, en un paradigma formal en què el compositor desplegava tot el seu ofici. L’òpera es va mantenir capdavantera com a producció musical de gran format.