Al segle XVII, l’església catòlica fomenta la religiositat popular i reforça el poder de la imatge com a instrument per comunicar la seva doctrina. El creixement de la població i l’aparició de nous ordes religiosos fan que s’ampliïn esglésies i es construeixin nous retaules. Manresa esdevé un dels centres productors més destacats d’escultura durant l’època del barroc.
Els retaules renaixentistes, seguint la tradició medieval, estan pensats des d’una visió narrativa i hi predomina la pintura en pla. Durant la primera meitat del segle XVII, va guanyant presència l’escultura, fins a ocupar tot el retaule. L’estructura del retaule es manté, però a poc a poc va guanyant moviment i volum.
Al llarg del segle XVII, els tallers d’escultors manresans es consoliden. Alguns dels seus representants, com Joan Grau i el seu fill Francesc Grau, assoleixen el reconeixement i treballen en obres de més prestigi per tot Catalunya. Ja al segle XVIII, els darrers representants de l’escola manresana, especialment Josep Sunyer i Jaume Padró, fan el pas cap a un barroc més acadèmic, de formes neoclàssiques.