La torxa de la modernitat extrema la va portar el grup Dau al Set, fundat el 1948. A la col·lecció reunida per Joan Abelló —que també com a pintor s’acostà un cert temps a aquesta avantguarda—, hi ha exemples de primer ordre tant de Joan Ponç, com de Modest Cuixart, Antoni Tàpies i Joan Brossa, membres destacats del grup, cultivadors d’un món oníric, màgic, que no tenia res a veure amb les avantguardes anteriors. Tot i així, per a alguns l’estètica de Dau al Set només va ser un pas envers evolucions posteriors, també avantguardistes, de to informalista sever en Tàpies i rutilant en Cuixart.
Darrere seu, altres pintors aleshores joves, com Jaume Muxart, Francesc Garcia Vilella, Marc Aleu, Enric Planasdurà, Joan Brotat i Armand Cardona Torrandell, donen cos a una avantguarda dels anys seixanta, amb molta presència pública, fins al punt d’aconseguir que als ulls de molts aquells anys s’identifiquin amb la pintura dels membres d’aquella generació.
De tots, a banda dels membres del Dau al Set, qui més impacte causà va ser segurament Josep Guinovart, amb la seva pintura gairebé escultòrica, no figurativa, però sovint molt historiada.