En la seva joventut, Joan Abelló i Prat (Mollet del Vallès, 1922 - Barcelona, 2008) conegué i tractà diversos artistes amb els quals establí relacions de complicitat. Ells enriquiren el món d’aquell Abelló principiant, àvid de saber coses. I no sols amb els seus ensenyaments tècnics, sinó transmetent-li els ressons directes de tota una època passada que ells havien viscut intensament.
El mestre català de qui Abelló més a prop estigué fou Carles Pellicer, pintor resident a París durant molts anys, que, en lloc de buscar-hi les novetats de l’impressionisme, s’endinsà en el món de la gran pintura acadèmica francesa i estigué molt a prop d’un dels grans noms de la pintura pompier, William Bouguereau.
Entre aquests vells mestres que inicien el recorregut de l’exposició permanent, també hi ha alguns escultors, molt actius i destacats a la Catalunya de la segona meitat del segle XIX, com ara Agapit Vallmitjana i Josep Campeny, amb dos busts femenins, al·legòric l’un i folklòric l’altre, que representen una manera aleshores molt estesa de concebre l’escultura com a element decoratiu, a una passa del bibelot.