Cercador de museus

Museu Etnogràfic de Ripoll

01. Ripoll i Ripollès

L’assentament humà a la vall es remunta a la prehistòria; més endavant també va ser ocupada per successives tribus invasores fins que es va consolidar al segle IX, amb la fundació del monestir de Santa Maria pel comte Guifré el Pelós en el procés de repoblament del territori, quan es reuní al seu entorn l’embrió del que seria la vila de Ripoll.

El cenobi, confiat a una comunitat religiosa de l’orde de sant Benet, va ser objecte de modificacions estructurals entre els segles IX i XI. És precisament en aquesta centúria, en temps de l’abat Oliba, quan passà a tenir la distribució actual. Al segle XII es va erigir la portalada, representació en pedra de la iconografia bíblica.

Les dependències monàstiques formaven un conjunt d’edificis separats de la població per mitjà d’una muralla. I l’abat era el senyor feudal sobre bona part dels territoris i sobre la societat ripollesa, de la qual controlava els àmbits polítics, econòmics, judicials, urbanístics… En serien bons exemples la construcció d’un canal durant la regència de l’abat Arnulf o l’autorització per edificar un hospital al segle XVI.

No és estrany, doncs, que des del segle XIII els ripollesos intentessin infructuosament deslliurar-se de l’opressió feudal. Al segle XIV, el monestir va crear la comunitat de capellans de l’església de Sant Pere, que amb el temps esdevingué el símbol de l’oposició vilatana al poder de l’abat. També hi hagué disputes entre ambdues institucions per la supremacia religiosa –Sant Pere era la parròquia de Ripoll– i entre l’abadia i els habitants de les possessions amb què comptava arreu del Principat.

Aquests factors agreugen la decadència en què havia entrat el monestir, que va tenir el punt final en la desfeta de la primera meitat del segle XIX: la vila aconseguí la independència el 1812, i en el marc de la Primera Guerra Carlina (1833–1840), el ministre Mendizábal va promoure la desamortització dels béns monasterials per l’Estat i l’exclaustració dels monjos.

L’ocupació de Ripoll per les tropes carlines, el maig de 1839, comportà la destrucció de moltes cases. Un cop finalitzat el conflicte armat, es van refer amb material que hi havia en els edificis abandonats del conjunt monàstic, que van servir de pedrera improvisada.

A la segona meitat del segle XIX s’alternaren els períodes en què es feren obres de consolidació de l’església, amb altres en què s’accentua la degradació. No va ser fins al 1886 quan s’inicià la restauració de la basílica i del claustre, segons el projecte de l’arquitecte Elies Rogent i sota els auspicis del bisbe de Vic, Josep Morgades. Les obres, tot i que s’allargaren fins al principi del segle XX, van finalitzar oficialment el 1893.

OBJECTES

1.1. Llanta de roda
1.1. Llanta de roda
1.1. Llanta de roda
scroll to top icon