Els primers testimonis de la presència humana a l’Aran són les sepultures de l’edat del bronze trobades a la muntanya de Vaquèira, a l’indret de Coeilàs i a Mijaran.
La pedra de Mijaran i les pedres i estructures de Beret són els testimonis més visibles d’aquest primitiu poblament de la vall. No obstant això, actualment les úniques datacions concretes són aquelles aportades per alguns objectes trobats en aquestes sepultures. Són especialment els vasos de ceràmica els que, a partir de les seves formes, tècniques o decoracions, s’identifiquen amb unes cultures cronològicament ben determinades.
Tanmateix, és possible que les valls secundàries araneses ja fossin habitades des del neolític, uns dos mil anys abans. Aquests primers assentaments ocupaven planes assolellades, en alçades mitjanes i altes, prop de les pastures i aptes per al conreu de la terra.
En investigacions recents, l’aplicació en mostres orgàniques del mètode de datació conegut com a carboni 14 —basat en la determinació d’aquest isòtop radioactiu— ha donat la datació més antiga de la comarca (2600-2480 aC), la qual cosa indica l’ocupació d’abrics i cavitats de les zones alpines i subalpines al final del neolític.