01. Un nom nou per a Déu
El segle VIII va marcar l'inici d’un període de trencament amb la cultura hispanovisigoda a tota la Península Ibèrica. L'arribada de poblacions i exèrcits procedents de Pròxim Orient i el nord d’Àfrica va comportar canvis molt profunds dins la societat que van afectar l'administració, la llengua, la religió, l'economia...
Un nou estat, al-Andalús, sorgiria d'aquests canvis i gran part de l'actual Catalunya quedaria ubicada dins la frontera entre el nou estat i els comtats francs: era la Marca Superior, al-Tagr al-A'là.
02. Vosaltres, gent de la Bíblia!
La gent que habitava aquestes terres abans de l'arribada dels musulmans els anomenem hispanovisigots i s'agrupaven en petits pobles com el del Bovalar (Seròs, El Segrià) on hi havia una basílica cristiana. La vida girava entorn a l'agricultura i, especialment, la ramaderia amb importants ramats de corders i també de vaques i bous que passaven els hiverns en aquestes terres baixes.
El Bovalar es va fundar a finals segle IV i fou destruït per un incendi justament a inicis segle VIIIè, en el moment de l'arribada d'àrabs i berbers.
03. Nos els vam obrir les portes de tot
Amb la conquesta d'Hispània, es va configurar un nou país al-Andalús amb capital a Còrdova i depenent del Califa de Damasc, que es va convertir durant un temps en la primera potència política, cultural i econòmica d’Occident. Els nouvinguts, experts agricultors, van millorar els sistemes de reg d'època romana i van introduir nous cultius com l'arròs, el safrà, la canya de sucre, el taronger, les albergínies...i nous productes van arribar als mercats de les ciutats, com l'encens, el pebre, l'ivori, el mercuri, la seda...
04. Tots els colors de la vostra pell
El nou estat andalusí estava format per comunitats molts diverses: hi havia la minoria àrab i berber que constituïa la classe dirigent, els conversos a l'Islam coneguts com muladís, la població autòctona que s'havia mantingut fidel al cristianisme i eren anomenats mossàrabs i finalment els jueus que veieren com per primera vegada, no eren perseguits i pogueren formar aljames estables i influents.
05. Era el temps de la lluita i les idees
L'establiment de la frontera en aquestes terres va enfrontar dues cultures oposades: els francs, al nord, van organitzar el territori en “comtats”. Els andalusins, al sud, s'organitzaren en districtes des dels quals es gestionava el territori i que tenien al capdavant un walí o governador que depenia a la vegada del qaid, o cap militar de la frontera, en el nostre cas de la Marca Superior d’al-Andalús. La capital era a Saragossa i comprenia els districtes de Tortosa, Tarragona, Lleida, Barbitanyia, Osca, Saragossa, Calataiud i Barusa.
06. Aquesta terra estarà per a ells vedada
Amb la desintegració del califat de Còrdova (1008) i l'aparició d'un seguit de regnes independents anomenats Taifes, la Marca Superior desaparegué com a divisió territorial i es convertí en un dels més extensos i importants d'aquests regnes, governat per la família dels Banu Hud i amb capital a Saragossa. Les lluites entre els membres d'aquesta família convertiren Lleida en centre opositor i en la capital de la petita taifa lleidatana entre 1041 i 1081, moment en que tingué un gran floriment econòmic social i cultural.
07. Lluent com l’estel del matí avançava orgullós amb sella d’or
L'afebliment del poder andalusí a partir d’inicis segle XI va comportar una represa de la conquesta del territori per part dels comtats que culminaria a la zona de l'actual Catalunya a mitjans segle XII. La conquesta i colonització de les terres pallareses i noguerenques es deu a les gestes del cavaller Arnau Mir de Tost (1000-1072) i la seva esposa Arsenda que eren vassalls dels comtes d'Urgell.
Balaguer fou conquerida definitivament l'any 1105 després de tres setges i onze anys de lluita intermitent. La població en fou expulsada. La ciutat de Lleida no cauria fins quaranta-quatre anys més tard i els comtes de Barcelona i Urgell permeteren a la població seguir vivint a la ciutat.
08. Vós, que us dirigiu a la ciutat que espera
El profeta Muhammad es va proposar transformar una societat dividida en tribus en una comunitat de creients i dotar-la d'una projecció universal. Aquest propòsit va tenir el seu centre físic i espiritual a Medina, una ciutat que alhora es va convertir en model de vida comunitària per a les generacions que havien de venir. A Al-Andalús i a la Marca Superior s'hi poden distingir entre ciutats islamitzades, com Lleida i Tortosa i ciutats noves, com ara Balaguer que va néixer amb un fort caràcter militar.
A partir del segle X però es convertí en el centre d'un territori ple de castells i assentaments rurals que en depenien directament.
09. Quan fugin del cos la meva ànima i la teva
Un dels actes pietosos que era grat als ulls de Déu i que donava beneficis a l'altra vida era la fundació de cementiris. Tenim documentats a Balaguer arqueològicament dos cementiris, ubicats dins el Pla d’Almatà, les tombes són senzilles, el mort era col·locat de costat, dins una fossa excavada al terra, amb la cara mirant en direcció a la ciutat santa de La Meca.
10. Al terrat d’una casa vaig veure un home solitari
La vida pública i la vida privada estan estrictament separades en la societat islàmica i, fins i tot, dins la casa es marquen diversos graus d'intimitat. L'expressió ideal d'aquest principi és la casa amb pati: darrere l'austera façana i el vestíbul, el pati interior era el lloc d'esbarjo i treball de la família i al seu voltant s'obrien les diferents cambres, amb separació també per a les dels convidats, aliens a la família.
11. Ni per l’or de Balaguer
L'explotació del Segre com a riu aurífer està ben documentada en època andalusina ja que són molts els geògrafs i cronistes que en parlen. L'or que s'extreia del riu era en part utilitzat per l'estat per encunyar moneda. Sembla que en època comtal s'aturà aquesta activitat que no fou represa fins al segle XVI. Actualment us ensenyem a buscar or visitant el nostre Centre d'Interpretació de l'Or del Segre.
12. Pren la copa, estimada, i agafa el càntir
Al segle XI s'organitzà a la ciutat de Balaguer un barri dedicat a la terrisseria on s'hi han excavat diversos forns i obradors. Hi hem documentat la producció d'almenys 18 peces diferents totes elles destinades a l'ús domèstic i que sabem que arribaven també a tot el territori de la ciutat. A partir de la vaixella de cuina, taula i rebost podem intuir costums i maneres de cuinar que ens acosten una mica més a la vida quotidiana de mil anys enrere.
13. Quan brandeja la llança en la fragor del combat
Els historiadors i cronistes àrabs defineixen el castell de Balaguer com una fortificació situada en els límits del districte de Lleida, que complia dues funcions: d'una banda reforçar la frontera contra els atacs comtals i de l'altra, exercir el control fiscal de la població d'aquesta zona.
L'explicació del seu origen ens la dóna l'historiador Ibn Hayyan, que recull el relat d'al-Rasi. Una narració sorprenent que ens enllaça directament amb la llegenda del naixement de Catalunya.
14. Diuen que hi ha paradís
El castell passà de ser un lloc purament defensiu i estratègic, a convertir-se en una residència senyorial. El nom de suda (residència del governador) és el resultat de la construcció d’un palau en el seu interior durant la primera meitat del segle XI. Blaus, vermells, negres, grocs,...donaven vida a flors, pinyes, magranes, palmetes, tiges, ocells i éssers fantàstics. La paraula de Déu es recordava als frisos esculpits en guix que ornaven les parets: era el reflex del poder del Senyor del castell, el record destinat a ser perpetu d’una cultura que estava a punt de ser extingida....
15. M’he sotmés a la voluntat de Déu
Qui fou el constructor del palau de la Suda de Balaguer? Existeixen diverses teories que hi vinculen personatges molt destacats d'aquell moment històric. De moment però la incògnita segueix viva i sembla que només l’arqueologia del futur la podrà desvetllar.
El que si sabem del cert és que un taller vinculat a la cort de Saragossa executà l'encàrrec, fet que explicaria la notable semblança del palau de Balaguer amb el de l'Aljaferia de Saragossa, construït a la mateixa època.
16. M’han obligat a deixar la meva terra petita
La conquesta definitiva de madina Balaghí va tenir lloc durant la tardor de l'any 1105. El comte d'Urgell Ermengol VIè era encara un nen, i fou el seu avi matern Pedro Ansúrez, Senyor de Valladolid, qui conquerí la ciutat en nom seu.
Tota la població fou expulsada, les cases abandonades, les mesquites, cristianitzades i dedicades als patrons del comtat d’Urgell: santa Maria, sant Salvador i sant Miquel, els lluitadors contra el dimoni per excel·lència.
17. Barons veig aquí guerrejar amb vi i molt menjar
Amb l'annexió de madina Balaghí al comtat d'Urgell, el castell de la Suda passà a ser una de les residències comtals. No fou però fins a l'entrada del Casal de Barcelona a partir de 1314 que s'iniciaren grans reformes en l'antic palau. La vinculació d'aquesta família amb la nissaga que governava la Corona d'Aragó suposà un gran impuls a la vida cortesana de la ciutat i del castell, que disposava d'una biblioteca amb més de quatre-cents volums i un grup estable de joglars i trobadors al servei dels comtes d'Urgell.
18. Li feren dir al comte que ell volia ser o rei o res
Les obres de reforma que iniciaren els comtes d'Urgell mantingueren el caràcter orientalitzant de l'antic palau mitjançant la contractació d'artesans moriscos aragonesos i del País Valencià encarregats de la decoració de sales i jardins.
Malauradament les obres no van poder ser acabades a causa de la desfeta de la família Urgell en la guerra contra el rei Ferran I d’Antequera: l’any 1413 el castell de Balaguer fou parcialment destruït i la família comtal dispersada i empresonada.
Balaguer tancà una llarga època d'esplendor però en la memòria col·lectiva encara perdura el record d'aquells temps en el nom popular que es dona a la fortificació balaguerina: el Castell Formós.
19. No fou un goig el nostre viure ardent?
El nostre passat andalusí ha estat durant anys amagat en els llibres d’història. Noms com el de Lubb b. Ahmat al-Qasi encara ens són estranys malgrat que es va tractar d’un cabdill fonamental en la història del que avui coneixem com la Catalunya Nova. Així i tot no podem escapar de la influència que aquells quatre-cents anys d’història van suposar en la nostra cultura. La gastronomia, tècnica i ciència en conserven trets remarcables. Però on millor s’evidencia és en la nostra llengua...
