Conjunt d’instruments de cobla. Les músiques populars i ètniques conviuen amb la música orquestral del segle XIX. Fotografia de Rafael Vargas.
Paral·lelament al desenvolupament de la música orquestral i dramàtica del segle XIX, la pervivència de les músiques populars —flamenc, boleros, sardana, fado, soul, tango, etc.— ens mostra dues línies d’evolució superposades que sovint interaccionen. Els canvis de la fi del segle XIX implicaren a tot Europa una retrospecció cap a la pròpia música popular, i a la d’altres cultures com a font d’inspiració i de renovació del llenguatge. Així, van aparèixer les obres qualificades de nacionalistes, impressionistes i folkloristes. Els conjunts de veus i d’instruments populars —com les cobles de sardanes, les cobles de xeremies, les rondalles, les gralles i altres formacions locals— van evolucionar i assimilar també els llenguatges i les tècniques procedents d’altres entorns musicals, fet que els ha permès subsistir fins a l’actualitat i aportar-nos tradicions orals sobre interpretació històrica que consideràvem irrecuperables.
