Imatge aèria de la ciutat grega d’Empúries i la Palaiapolis, actual Sant Martí d’Empúries.
Abans de l’arribada de grecs i romans, les terres empordaneses estaven habitades per indígenes assentats en el territori des de l’edat del bronze final. Aquests indígenes, propers a les societats prehistòriques, basaven la seva subsistència en el cultiu de cereals, com testimonien la gran quantitat de sitges trobades en aquest territori. Els excedents d’aquests cultius foren motiu de les primeres relacions comercials amb pobles de la Mediterrània, com els fenicis, els etruscos i els grecs. El contacte amb aquestes cultures foranes afavorí arreu de la Península l’evolució del món indígena i el desenvolupament de la cultura ibèrica. Aquesta, tot i no ser homogènia, desenvolupà trets comuns, com l’escriptura, el panteó diví i pràctiques com el cultiu extensiu i el treball de la metal·lúrgia.
La zona del litoral gironí estava habitada per la tribu dels indigets coneguts gràcies a les cròniques d’autors clàssics com Plini el Vell i Estrabó. El poble de Sant Martí d’Empúries fou en l’antiguitat un illot habitat pels indigets i també el primer assentament grec a la Península. Aquest illot, anomenat Palaiapolis (‘ciutat vella’), fou part del nucli grec d’Empòrion durant prop de set segles.
