Exposició temporal: Realisme(s) a Catalunya, 1917-1936. Del Picasso clàssic al Dalí surrealista

Francesc Domingo

Francesc Domingo Segura (Barcelona, 1893 – Sao Paulo, Brasil, 1974)
 Jove amb guants. Kemper, França, 1926
Oli sobre tela
Col·lecció particular

Francesc Domingo Segura (Barcelona, 1893 – Sao Paulo, Brasil, 1974)

Jove amb guants. Kemper, França, 1926

Oli sobre tela

Col·lecció particular

Francesc Domingo coneix a Pablo Picasso a través de Josep Llorens Artigas, amb qui comparteix taller i pis a París a principis dels anys vint.

Domingo escriu a Picasso des de Caldes de Montbui i la Bretanya, on va gravitant a mitjans anys vint a causa de la malaltia de la seva muller, i visita en diverses ocasions al pintor malagueny en el seu estudi de París.

Picasso i Sebastià Gasch esdevenen els seus guies espirituals, tal com podem veure en la correspondència d’aquests anys. L’obra de Domingo evoluciona del Cubisme picassià vers una pintura sorgida de l’esperit, que prové del pensament de Pierre Reverdy i Jacques Maritain, ambdós amics del pintor.

Per Sebastià Gasch, Domingo és «el formidable poeta místic» i sustenta que el moviment estètic que domina el període d’entreguerres no és la Nova Objectivitat, emergida a Alemanya, tal com afirma Roh, sinó una pintura poètica que és representada a la península Ibèrica per Picasso, Ismael Gómez de la Serna, Manuel A. Ortiz, Federico García Lorca, Francisco Bores, Cossío, Juan Gris i, entre els catalans, a més de Francesc Domingo, en primer lloc Joan Miró, «el meravellós poeta»; també Salvador Dalí, «un antic neoclàssic»; Alfred Sisquella, «el dels dibuixos, quan el narcòtic de la nova objectivitat no l’ensopeix», i Rafael Benet.

scroll to top icon