Aquesta etapa correspon al període inicial de Jordi Pericot com a pintor a París, des de la seva primera exposició a la Galerie du Damier, el 1963, fins a la seva tornada a Barcelona.
En aquesta època, l’informalisme dominava com a tendència en el panorama artístic de l’Estat espanyol, amb figures clau com Antoni Tàpies i els membres del grup El Paso. Aquesta línia estètica aniria prenent protagonisme durant les biennals hispanoamericanes de la dècada del 1950 i es convertiria en imatge de modernitat del país de cara a l’exterior, en un intent del règim franquista d’apropar-se a països com els Estats Units.
Malgrat que Pericot residia a París, en els seus inicis va rebre la influència d’aquest ambient dominat per l’informalisme. Per això, les primeres obres són una mostra d’aquesta tendència: pintures de formes vagues i gestuals, però que denoten un rigor geomètric que les distancia de la pràctica artística en voga al país.
El 1964 exposa obra amb collage més realista, sense deixar els elements gestuals i el grafisme, als quals afegeix elements materials. El 1965 presenta una galeria de monstres que fan pensar en les pintures negres de Goya i en l’art brut de Jean Dubuffet.