A principis del segle XX, i a recés del modernisme, apareixeran un reguitzell d’artesans-artistes molt especialitzats que donaran impuls a una intensa activitat en el camp de la ceràmica artística, en el que suposarà el primer reconeixement dels valors estètics i decoratius de la ceràmica per sobre dels valors de funció i ús. Aquests primers artistes es dedicaran -alguns plenament- a assortir un mercat florent amb peces fins llavors desconegudes.
A partir de 1940 la davallada de la producció de terrissa tradicional s’agreuja, fins a un punt gairebé terminal, de manera paral·lela a la consolidació dels grans canvis culturals, econòmics i socials cap a un model de societat molt més urbana i industrial. També hi contribueixen a aquesta davallada l’aparició de nous materials substitutius de la ceràmica, com el plàstic o l’acer inoxidable. Una situació de desestructuració de la ceràmica que hauria estat terminal si a partir dels anys cinquanta no s’hagués produït el “boom” del turisme. L’aparició i posterior consolidació gradual del fenomen turístic permetrà a alguns obradors bisbalencs reorientar la seva producció i adaptar-se a les noves necessitats, tot i transformar els antics atuells de terrissa en objectes bàsicament decoratius.
A partir d’aleshores i fins avui la ceràmica artesana viurà una transformació gradual, variant els usos i utilitats tradicionals en funció de les exigències estètiques d’aquest nou públic, adaptant els seus dissenys i colors als gustos dels nous consumidors tot i abarrocant les formes i les tècniques decoratives. Tanmateix aquesta circumstància va tenir conseqüències importants en el tipus de producció i, a partir d’aquest moment, els objectes perdran el sentit de l’equilibri i coherència que fins llavors havien tingut.