Muxart prefereix la pintura per sobre d’altres mitjans d’expressió. Com a artista, evoluciona amb la pràctica i no deixa mai d’interpel·lar l’estructura fonamental de la pintura: la composició.
Totes les seves obres responen a un ordre intern fonamental. El cubisme en les seves èpoques inicials, l’admiració per les estructures compositives del romànic o la prospecció en els fonaments de l’abstracció dels anys de formació marquen l’evolució del seu caràcter compositiu. Una modernitat neta i intel·ligent, equidistant de l’academicisme dels anys quaranta, es pot apreciar a Les meves germanes. A partir del 1954, la seva pintura adopta amb força un cromatisme exaltat en les taques de llum; així, els paisatges i les arquitectures s’ordenen des d’una composició més vigorosa, com podem apreciar a Cúpula blanca. El pigment es fa radiant i aconsegueix una gran profunditat espacial.
Com a responsable de la càtedra de Color i Composició de la Facultat de Belles Arts de Barcelona, el seu mestratge guià i marcà diverses generacions d’artistes catalans.
La pintura serena de Les meves germanes pot destriar perfectament tota aquesta trama compositiva i perllongar els seus efectes en obres més panoràmiques i arquitectòniques, com la sèrie de Paisatges de NY, dels anys noranta.