A l’últim quart del segle XIX, a l’art occidental, van fer acte de presència noves maneres de plantejar-se l’art. Es caracteritzaren per una voluntat de trencament —tècnic o conceptual— amb tot el que s’havia convertit en rutinari. Aquestes noves escoles van rebre noms diversos (impressionisme, simbolisme, neoimpressionisme, postimpressionisme...), però a Catalunya els artistes plàstics que se sentiren atrets per seguir camins semblants foren anomenats globalment modernistes.
Hi havia modernistes que ni tan sols sabien que ho eren; es limitaven a pintar a la seva manera sense prestar atenció a les noves modes, però de vegades la seva manera era tan original i fresca com la dels modernistes voluntaris.
Tanmateix, l’afany de modernització que defensaven els modernistes no trobà una sortida veritablement original fins a l’aparició d’una nova generació: la postmodernista.