La pintura modernista catalana presenta un estil unívoc.
Entre la darrera dècada del segle XIX i la primera del segle XX, conviuen un conjunt de tendències que tenen en comú la voluntat de ruptura amb l’academicisme i el realisme, hegemònics al llarg de la segona meitat del segle XIX.
Ramon Casas i Santiago Rusiñol, entre d’altres, importen a Catalunya la influència de la pintura francesa, des del naturalisme al simbolisme, i esdevenen els capdavanters de la modernitat. Entre aquestes propostes estètiques, l’obra dels artistes catalans, que utilitza una pinzellada lliure i allunyada dels convencionalismes artístics, es debat entre el compromís social i el decorativisme.
Al tombant de segle, Rusiñol prossegueix la recerca de nous llenguatges amb la pintura de jardins, i Ramon Casas excel·leix en els retrats.