Sala dedicada a la música a Catalunya del tombant dels segles XIX i XX. Fotografia de Pep Herrero.
Després de gaudir del conjunt dels instruments de l’orquestra en l’àmbit del classicisme, fem un parèntesi en el recorregut històric i entrem a la sala dedicada a la música i la societat a la Catalunya de finals del segle XIX i primera meitat del XX. El període comprès entre l’Exposició Universal de Barcelona i la primera dècada de la postguerra va ser decisiu en la nostra història musical. Catalunya va esdevenir un territori sensible a les novetats que venien de París, Bayreuth, Milà o Londres, i va incrementar la seva presència a l’exterior, a més de projectar-se en els països hispanoamericans. Les tendències creatives més agosarades van trobar recer entre els compositors catalans abans que no arribessin a altres indrets de l’Estat espanyol. La societat catalana va evolucionar a favor d’una vida musical basada en els grans repertoris simfònics i lírics i la consolidació de la pedagogia musical. Va ser l’edat d’or de la música catalana, a la qual no van ser alienes construccions arquitectòniques com el Palau de la Música Catalana o el Liceu, institucions socials com l’Orfeó Català o l’Orquestra Pau Casals, i intèrprets de relleu com Enric Granados, Isaac Albéniz, Joaquim Malats, Joan Manén, Miquel Llobet i Pau Casals.
