L’any 711 l’exèrcit musulmà emprèn la conquesta de la Hispània visigoda, i neix una nova entitat, un nou país: al-Andalus. A llarg de quatre segles, les terres de Balaguer, Lleida, Tarragona i Tortosa s’uneixen a l’islam i formen part d’una comunitat econòmica i religiosa que s’estén fins a l’Índia.
Davant d’al-Andalus es formen els comtats catalans, integrats en la Marca Hispànica, territori de frontera de l’imperi Carolingi. A finals del segle X, els comtats catalans esdevenen independents, sota l’hegemonia del casal de Barcelona. La formació del feudalisme, durant el segle XI, genera unes noves relacions socials basades en el domini social i polític de la noblesa i l’església, i en l’explotació de la pagesia.
A redós d’aquest món rural i feudal, s’estén l’art romànic amb la voluntat d’explicar el món, el seu origen i el seu ordre. Al segle XII, la conquesta de la Catalunya Nova, la vinculació creixent amb Occitània i la unió dinàstica amb Aragó enforteixen el nou estat. L’aparició del mot Catalunya (Catalonia) és gairebé simultani a l’inici de l’ús del català com a llengua escrita.