En aquest moment, a Miró l’interessa simplificar al màxim les formes al damunt de fons blancs. El seu llenguatge sígnic es consolida. Conviuen traços precisos amb pinzellades expressives. La dona esdevé primordial.
En aquesta obra, la dona allarga el coll per mirar de connectar amb el món celeste, amb l’ajut d’una escala (l’escala de l’evasió) situada a l’esquerra; una evasió cap al món de la poesia i els somnis.
Miró destaca amb el color el sexe i els pits del personatge. Al seu voltant apareixen astres, ocells i planetes que contribueixen a l’efecte dinàmic de la composició.