Les habitacions eren espais reservats només per als membres de la casa, i gairebé mai no es convidava cap persona aliena a la família a entrar-hi, si no era per visitar un malalt o un difunt.
El tancament de les habitacions cap a l’exterior contrasta amb la manca de privacitat entre els membres de la família. Això s’observa en el fet que hi ha habitacions que es comuniquen interiorment, i que també eren compartides sense problema per individus de diferents generacions.
Aquest és el cas de l’habitació de l’hereu. Generalment, el cap de família i la seva parella ocupaven una de les millors habitacions de la casa, que sovint solien cedir al fill hereu quan aquest es casava.
Però, qui era l’hereu? L’hereu era la persona que rebia el patrimoni familiar com a herència, que el gestionava i que el transmetia a la generació següent. Els germans i germanes de l’hereu, exclosos de l’herència, es podien quedar a viure a la casa mentre no es casessin. En cas contrari, havien de marxar de la casa i rebien com a compensació una quantitat determinada de diners i de roba, el dot.