Des del segle VI la gent que vivia vora el mar es va anar desplaçant a llocs més segurs, com la parròquia de Sant Feliu d’Alella i de Sant Martí de Teià, a causa de la inseguretat davant dels atacs dels pirates àrabs.
El mas que dóna nom al Masnou està documentat per primera vegada el 1055 com a manso novelli, en terrenys que pertanyien a Teià i Alella (en un lloc avui desconegut).
Els habitants d’aquests pobles es dedicaven a l’agricultura, mentre que a la platja es van anar instal·lant algunes barraques de pescadors. Amb el temps es van anar construint masos fortificats, com ara Can Teixidor o Can Fontanills. Tot i així, els continus atacs dels pirates obligaren a construir torres de guaita, fins al punt que el Maresme se’l coneixia com la «costa Torrejada».
Van quedar alguns masos a prop de la platja, però a partir dels segles XVII i XVIII es va anar configurant un nucli de població ran de mar, que aconseguí la independència municipal de Teià l’any 1825. A partir del 1840 i 1846, segons dues reials ordres, la vila creix quan el veïnat d’Alella de Mar s’incorpora al Masnou.