Eth dormitòri se transmetie de generacion era generacion. En madeish lhet s’i neishie, s’i arribaue ath ser de nòces, s’i engendraue era descendéncia, s’i ère malaut e s’i morie. E atau, de pairs a hilhs, aquera cramba ère testimòni des intimitats mès pregones d’un linhatge. Solament era mòrt, eth pas per excelléncia, daurie es pòrtes as parents e vesins que viegen a ajudar e a dar era condolença, en tot iniciar eth déuer de guidar eth defunt peth camin de benèster definitiu, a on aurie d’arténher era condicion de davancèr qu’a d’aparar era sua gent.
Damb es ans, es persones comencèren a nèisher en cliniques, víuer era net de nòces en un otèl, èster malaut en espitau e morir en ua residéncia geriatrica.
Era cramba-alcòva, aqueth espaci de confidéncies ataviques damb eth mon e eth mès enlà, passarie a èster ua estança mès deth larèr. Eth sòn parament serie victima de concèptes modèrns coma era mòda e era condicion efimèra des objèctes e des relacions umanes.
Ena alcòva que se mòstre en Musèu Etnografic de Ripòlh, i destaque eth lhet barròc d’estil olotin, decorat damb era imatge dera Sacrada Familha en capcèr, e procedent deth Mas era Sèrra del Boish de Ripòlh.