La consolidació d’una manufactura tapera a Catalunya comença a partir del segle XVIII, per la demanda de taps destinats a unes noves ampolles de vidre capaces de resistir el transport. En aquestes ampolles sobretot s’embotellava vi i, en menor quantitat, xampany. Els tapers eren amos del seu temps: combinaven la feina amb activitats de lleure, cantaven mentre treballaven o es feien llegir el diari. Malgrat una primera mecanització a finals del segle XIX, durant molts anys es va reservar la producció de més qualitat als tapers artesans, els darrers dels quals encara treballaven cap al 1930. Aquesta primera introducció de màquines va comportar un augment de la producció i la massiva incorporació de les dones al món laboral. A partir del 1900, especialment després de la Primera Guerra Mundial, va tenir lloc la segona mecanització. Llavors es van incorporar màquines mogudes per electricitat, cosa que va implicar la proletarització dels treballadors, la transformació dels espais fabrils i una gran diversificació de la producció, amb la fabricació de discos de suro, paper i llana de suro i aglomerats, entre d’altres.