A principis del segle XVII apareix un estil musical basat en el teixit de sonoritats simultànies, que va donar lloc a un nou llenguatge anomenat barroc. Aquest estil es va desenvolupar inicialment a Itàlia i posteriorment a França i Alemanya. Fonamentat en una nova estructura harmònica, anomenada baix continu, aquest mecanisme utilitzava la sonoritat dels acords com a acompanyament de la melodia principal. Els acords estaven executats per instruments polifònics (clavicèmbal, arpa, orgue, llaüt, etc.), superposats a la melodia d’un instrument de registre greu (violoncel, fagot, viola de gamba) que reforçava la línia del baix. Els instruments polifònics van gaudir, a partir del barroc, d’un gran desenvolupament constructiu. Podeu veure aquesta diversitat a la vitrina. Entre tots aquests instruments, els de corda (clavicèmbal i clavicordi) i els de vent (orgue) van esdevenir un clar exponent de la polifonia occidental. A les agrupacions d’instruments es va imposar la sonoritat del violí. En aquest moment neix l’orquestra. També els gèneres vocals —l’òpera, la sarsuela, la cantata i l’oratori— van prendre un gran protagonisme. En tots, el «concert» dels instruments amb les veus fou fonamental en el diàleg expressiu de l’obra musical.